tornar a la hometornar a la homePlaça Regomir, 3, pral. 1a.
08002 Barcelona
Tels. 93 319 53 46
        656 39 82 24
     accca@sorolls.org

atenció al públic: tots els dimecres,  de 18 a 21 hores

Assessoria Jurídica

Assessoria Tècnica
Acústica

Gabinet Psicològic

Consulta Mèdica

 


Es troba a... DOCUMENTS contra la contaminació acústica


Si n'hi ha soroll,
no som lliures

(Lluís Permanyer)


Qui som

Estatuts

Junta Directiva

Novetats

Documents
contra la Contaminació Acústica

Associar-se

 

 

CAMPANADES

Visc en un àtic, davant per davant del campanar d'una església.
Va ser una de les coses que em van decidir a agafar aquest pis, quan el vaig venir a veure per primer cop.
"Que bé!", vaig pensar, "Que romàntic, que bonic!". Ja m'ho vaig imaginar: un sopar amb espelmes a la terrassa, sentint les campanes i veient el rellotge il·luminat de l'església. Vaig decidir que sí, que era justament el que estava buscant.
I sí, és molt bonic, queda molt bé quan parles amb algú per telèfon i et diu "Ai, on ets? Sento unes campanes..." i tu, orgullosa, "sí, és que tinc un campanar davant de casa". Tothom ho troba meravellós. Suposo que et transporta una mica en el temps i et fa pensar en algun poblet del Pirineu, en les vacances d'estiu, en les vaques i les torrades amb mantega i melmelada de la casa de turisme rural on et vas estar. Suposo que també hi deu haver algú a qui li recordi el dia que es va casar, o el diumenge de Rams de quan era petit, o aquella missa tan bonica que va sentir un dia a Montserrat. No pas jo, però.
El que passa és que quan vaig agafar el pis era una noia joveneta, sense més problemes que saber si el despertador em sonaria al matí per arribar a l'hora a la feina o si tindria prou llet per esmorzar. I ara, no és que no sigui jove, però m'ha passat una cosa que mai hagués ni somiat, tenint en compte que sóc una persona que sempre he pogut dormir dreta: tinc insomni. I de cop, aquest campanar que tanta companyia em feia i que tant m'alegrava les tardes de lectura, és com una llosa que em recorda l'estona que fa que no dormo. I sona un quart, i dos quarts, i tres quarts i tu penses "Ostres, ja han passat 45 minuts des que sóc al llit...". Jo, que fa uns anys m'adormia abans i tot que l'orella em toqués al coixí! La una, i les dues, i un quart de tres. I no pares de donar voltes al llit maleint el dia en què se't va ocórrer llogar el pis. I et vas posant neguitosa perquè quan sents els tres quarts, sobretot si són de dotze, penses, "Ara! Ara, m'hauria d'adormir!, tinc quinze minuts per adormir-me, va, va, adorm-te!", perquè si a les dotze en punt no t'has adormit encara, els nervis et poden quedar malmesos per la resta de la setmana: primer els quatre quarts i després les dotze campanades. I a sobre, per si un cas no ho has sentit prou bé, al cap d'un minutet ho repeteixen.
Sincerament, hi ha algú a qui li pugui interessar sentir les campanes tota la nit? Carai, que tothom té rellotge, a aquestes alçades!
A més a més hi ha una altra cosa. Si et despertes a mitjanit amb les campanes, tampoc saps mai quina hora és perquè no hi ha manera de saber si t'has perdut alguna campanada de les del principi o no, amb la qual cosa poden ser perfectament les quatre de la matinada o bé les sis, si quan han sonat les dues primeres tu encara no t'havies despertat. Ah, és clar! Ara ho entenc! Per això ho repeteixen, després!

Eva Santana
eva@sopaboba.com