Unes noves eleccions. I em temo que, una vegada més, cap dels principals cinc partits polítics que hi concorren apostarà per prendre mesures serioses contra la contaminació acústica. A Catalunya, durant la darrera legislatura s'ha declarat la tolerància zero amb el tabac, l'alcohol i les actituds temeràries a la carretera. Amb totes les imperfeccions que es vulguin remarcar (que n'hi ha), cal dir que l'ofensiva institucional en aquests tres camps ha comportat dues conseqüències favorables: en primer lloc, s'ha promulgat o eixamplat un cos legislatiu per defensar uns drets relacionats amb la salut i la seguretat, i en segon lloc, s'ha propagat un debat necessari sobre l'abusiva superposició de drets (quin dret té un fumador a obligar els altres a fumar?, quin dret té un kamikaze de la carretera a posar en perill la vida dels altres conductors?). Aquest debat ha impulsat una conscienciació social i ha permès aclarir llenguatges i diagnòstics. Gràcies a això, per exemple, avui ja no anomenem conducció esportiva a aquella conducció temerària que no és res més que una actitud clarament delictiva.

Però la lluita contra la contaminació acústica continua essent la gran oblidada. ¿Cal repetir allò de sempre: que el silenci, la tranquil·litat i el descans són drets de la ciutadania? ¿I que, com tots els drets, comporten obligacions i deures? El cas és que el control dels sorolls continua essent un verger legislatiu, sense cap interès real per a l'alta política. Llevat d'algunes tímides normatives municipals i d'alguna denúncia per iniciativa personal o d'un grup d'afectats, el delicte acústic és acceptat impunement. De manera que una gran majoria de ciutadans queda desposseïda dels seus drets. A aquesta situació d'injustícia s'hi afegeix la inexistència d'un debat social i d'una conscienciació que afini el llenguatge i que permeti que l'agressor acústic sigui identificat com el que és: un agressor acústic.

Són molts –moltíssims– els ciutadans empesos a l'estrès per culpa dels eterns talonets dels veïns de dalt; per la música alta del veí, que amb tota naturalitat imposa que els altres hagin d'escoltar música; pels avions; per la fressa de l'aire condicionat que el veí té a bé d'instal·lar sobre la finestra del teu dormitori; per les inacabables festes dels estudiants del bloc; per aquesta jovial parella de jubilats que nit i dia no paren d'arrossegar els mobles amb el volum de la televisió a tota vela; per la cotorra dels veïns, que cada cinc segons emet un grinyol esfereïdor que deu ser pur enyor atàvic de la jungla; pels lladrucs dels tendres gossets del veïnat, que ja és com si visquessin enganxats a la teva orella; per aquesta radial i aquesta piconadora que et persegueixen vagis on vagis; per aquests manetes del bricolatge, que instal·len una habitació taller amateur als seus domicilis; per aquests galliners situats al costat d'habitatges, que són un esclat coral d'escateinejos, parrupars, quiquiriquics, mugits, bels i bramuls encesos en l'alta nit. ¿És un joc tot això? ¿Quin nom mereixen aquestes actituds? Quin sentit té continuar trucant els timbres dels domicilis dels agressors acústics –que et reben amb aquella cara d'estranyesa i victimisme, com si el teu dret a la tranquil·litat fos una demanda capriciosa– si a darrere no hi ha una legislació que avali els drets de la gent que demana una tranquil·litat indispensable? Cal passar de ser una majoria silenciosa a ser una sorollosa majoria pel dret al silenci. Cal pressionar, convertir el dret a la tranquil·litat en un tema de debat social i polític. I, ¿per què no?, exigir tolerància zero amb la contaminació acústica. Ens hi va la salut física, mental i cívica.