ÀNGEL DE VEGA E.M. Forster comença el capítol cinquè de Howards End així:
"Generalment s'admet que la cinquena simfonia de Beethoven és el soroll més
sublim que mai ha entrat dins de l'oïda humana". Al final del pròleg que Marta
Pessarro?dona va escriure per a la traducció al català, explica que quan Forster
va ser incinerat, l'any 1970, els seus amics "van creure oportú que sonés la
cinquena simfonia de Beethoven, moment, a Howards End, de la trobada entre Helen
Schlegel i Leonard Bast". I és que la vida plàcida de les germanes Schlegel,
Margaret i Helen, transcor?re entre concerts, exposicions d'art, lectures i
rebre els seus amics a casa, a Wickham Place, a la part oest de Londres.
Pessarrodona creu que Forster es va inspirar en les germanes Stephen, Vanessa i
Virginia (aquesta segona al cap dels anys esdevindria Woolf, Virginia Woolf) per
crear els personatges de Margaret i de Helen. Però el biògraf de Forster no
pensa pas el mateix. Ara bé, quina importància té tot plegat finalment? Al
capdavall, les germanes Schlegel formen part de la literatura des de 1910 i això
és el que compta. Déu meu, que n'és de civilitzada la cultura! Poder escriure
que la cinquena de Beethoven és "el soroll més sublim que mai no ha entrat dins
de l'oïda humana!". Però, clar, estem parlant de Forster, d'un home que va
estudiar a Cambridge, i d'una època, 1910, durant la qual el soroll de Londres
no era res comparat amb el d'avui. En aquest sentit, i malgrat els avenços,
sobretot socials, que ha experimentat Europa en gairebé un segle (1910 - 2008),
el cert és que hem perdut un factor molt important pel que fa a la salut de les
persones: el dret a viure amb un mínim de silenci. Actualment, fins i tot
pobles petits com el meu, Portbou, s'han convertit en nuclis formats per tres
menes d'individus radicalment diferents. D'una banda, els torturadors (alguns
petits empresaris i la seva clientela cridanera), que fan la vida impossible als
malaurats veïns que gosen queixar-se del soroll que fan; per l'altra, els
torturats (servidor, durant tot el dia i fins i tot, de vegades, de nits) i
finalment, els privilegiats. Alguns dels primers, i pel somriure que mostren pel
carrer, s'endevina que gaudeixen d'allò més emprenyant (potser des de fa dos
anys i mig?) els que tenen la mala sort de patir-los cada dia. Però sobretot no
ens queixéssim pas, perquè llavors, quan saben que ens molesten, encara criden
més fort i fan més soroll. I entretant, però, què fan les autoritats
(ajuntament, policia municipal i Mossos d'Esquadra) davant d'aquest greu
problema de salut pública? No res. Col·lectivament, ens hem tornat tan ximples
que a hores d'ara és més greu llançar una pedra al gat semisalvatge que ens
desper?ta cada nit a les dues de la matinada -per cert, moltes gràcies a tots
aquells que els atipen cada dia, al ?carrer-, que no pas que els torturadors ens
facin la vida impossible a diari, sobretot si tenim la mala sort de viure davant
d'un bar i a més d'haver de treballar a casa. La nostra societat ha passat de
la mà dura del franquisme -una època durant la qual ningú no es passava ni un
pèl, perquè si algú ho inten?tava li podia caure una allisada de ca l'ample a la
caserna més propera- a atorgar-se tots els drets, però cap deure. Tenim dret a
tot, fins i tot a allò que no ens està permès (molestar els altres, per exemple,
millor dit, fer-los la vida impossible, involuntàriament o a conscièn?cia, que
encara em sembla més greu), però sobretot res de deures, i menys pel que fa al
civisme, o sigui, a comportar-se com ciutadans civilitzats. I enmig d'aquest
panorama convivencialment desolador, els polítics dicten lleis que després ningú
no fa complir, com la Llei contra la contaminació acústica. Però, per què no es
fan complir, si al capdavall són lleis com totes les altres? Doncs perquè els
ajuntaments no tenen temps (ni gaires ganes) de fer-les complir. Com a molt, si
ens queixem, ens adrecen un missatge dient-nos que miraran de fer alguna cosa
per solucionar el nostre "problema", així, entre cometes -no és pas broma- com
si malviure per culpa de crits i sorolls durant dos anys i mig fos una
ximpleria. I és que actualment, si hem de treballar a casa i volem dormir de
nits -mala època per poder-ho fer, a fe-, protegits de la salvatjada imperant
arreu, tant a ciutats com a pobles, el que ens cal és disposar d'un milió de les
antigues pessetes per poder insonoritzar ("bunqueritzar"?) els nostres
habitatges (més aire condicionat per no afogar-nos-hi a l'estiu). En el fons,
com sempre, es tracta d'una qüestió purament econòmica. Ras i curt: o disposem
de sis mil euros per aïllar-nos -repeteixo- de la salvatjada imperant (crits i
sorolls que ens malmeten la salut), o ens hem de fer fotre. Si no tenim diners,
no tenim salut. Així d'antidemocràtic. Ara bé, han de quedar impunes els petits
empresaris que es guanyen la vida malmetent la salut del veí del davant i els
ajuntaments que -sabent-ho- ho permeten? Déu meu, que n'és de civilitzada la
cultura! Poder escriure que la cinquena simfonia de Beethoven és "el soroll més
sublim que mai ha entrat dins de l'oïda humana!".
Queda terminantment prohibida la
reproducció total o parcial dels continguts oferts a través d'aquest
mitjà, llevat autorització expressa de diaridegirona.cat. Així
mateix, queda prohibida tota reproducció a l'efecte de l'article
32.1, paràgraf segon, Llei 23/2006 de la Propietat intel·lectual.