Tots
coneixem persones sensibles i d´altres que no ho són. Quines
són les més afortunades? De ben segur que de seguida em direu
que les primeres. N´esteu ben segurs? I tant que sí,
replicareu; les persones sensibles poden gaudir d´una peça
musical, d´un poema o d´un quadre molt millor que les que no
ho són. Ho admeto: teniu raó. La sensibilitat ens permet
gaudir a fons de la bellesa, de les obres d´art que els humans
han creat al llarg de la història. Però també és cert que, com
gairebé tot en aquesta vida, la sensibilitat té dues cares, la
bona i la dolenta. La creu d´un ésser sensible és precisament
la seva sensibilitat.
Els sentits d´aquestes persones
sovint estan afuats, amplificats. Poden gaudir a fons d´una
simfonia, gairebé notant com se´ls posa la pell de gallina en
determinats passatges o potser sentint que un calfred d´emoció
els puja per l´espinada i els arriba fins al cap. Però també
és cert que pateixen molt més que altres quan el que escolten
no és pas un quartet de corda o el Rèquiem de Mozart, sinó
soroll. Els brams, la gent que parla cridant, els lladrucs
dels gossos durant hores i hores, les botzinades dels cotxes i
els tubs d´escapament a tot gas, entre d´altres sorolls que
arriben al paroxisme a l´estiu i molt especialment als pobles
de la costa, són un autèntic malson per a ells.
La gent
sensible hauria de tenir un certificat signat pel metge i
acreditat per la Conselleria de Salut, en el qual es digués
que el titular pateix una malaltia crònica, incurable. Ja sé
que potser exagero; però penseu per un moment en la mala peça
que tenen al teler avui en dia aquesta mena de persones. Per
exemple: molts de nosaltres tenim a casa (i a la feina) un
aparell que ens permet escoltar la ràdio, un altre per veure
la televisió (potser un vídeo, un lector de DVD) i finalment
un aparell per escoltar música. Depenent del que veiem i
escoltem i del volum mitjançant el qual ho fem, podem muntar
un merder, un xivarri, molt considerable. Si a tot això hi
afegim persones d´aquelles que sempre parlen cridant, que es
passen tota la tarda esbroncant els altres i a més gossos que
es poden passar tot el vespre bordant (especialment si se´ls
deixa sols a casa amb les finestres i els balcons oberts), tot
plegat forma un desgavell impressionant.
Els afectats per
la malaltia de la sensibilitat, per anar bé, haurien de néixer
en un ambient familiar i en un entorn social favorables.
Malauradament, però, l´atzar sovint juga males passades a
aquests pacients envoltant-los de tot allò que precisament més
els mortifica. És això el pitjor que els pot passar?
Convindreu amb mi que com a creu que han de carregar durant
tota la vida, no està gens malament. Tanmateix, existeixen
d´altres inconvenients que els afectats per la sensibilitat
han de saber suportar estoicament. Entre d´altres, un cert
menyspreu social que tradicionalment considera la sensibilitat
com un atribut exclusivament femení. Es tolera que els
artistes en general (els de debò, no pas els actors de cinema)
siguin una mica «excèntrics» però res més. Els homes de debò
només duen la sensibilitat a la punta d´una part molt concreta
del cos. Els homes de veritat mai no ploren veien una
pel·lícula, encara que sigui en blanc i negre i al final de la
qual 800 jueus salvin la vida gràcies a una llista on
apareixen escrits els seus noms i cognoms.
L´estigma dels
sensibles podria ser una i moltes coses alhora: tenir molt
bona oïda, fins i tot musical, però també patir d´un son molt
prim, un d´aquells que es trenca amb qualsevol soroll que no
sigui normal, habitual, i menys encara si és repetitiu; haver
de gaudir d´un mínim de silenci per poder llegir i fins i tot
(per què no?) escriure o en cas contrari no poder-ho fer; ser
al·lèrgic al concepte erroni que gairebé tots tenim de la
vida, entesa com a fressa, com a soroll constant; i sobretot,
afectar-se, patir considerablement i des d´un interrogant
enorme i dolorós pel que fa a un aspecte molt concret de la
condició humana: les ganes insaciables i gratuïtes que tenen
alguns d´emprenyar, de molestar, de saltar-se les mínimes
normes de convivència perquè sí, perquè els dóna la gana. Fins
i tot, sovint es mortifica els altres conscientment perquè són
diferents, perquè no són dels teus, perquè són d´aquests o
d´aquells altres, amb una mica de mala sort, persones
sensibles.
Es pot ser diferent de la resta, atípic,
sensible, enmig d´una societat desballestada com la nostra i
sobreviure en l´intent? I tant que sí, em direu immediatament,
només cal veure els artistes que han triomfat en les seves
disciplines per adonar-se que això és possible. Sí, d´acord,
torneu a tenir tota la raó. Aquestes persones han triomfat i
potser viuen en cases aïllades o en un dúplex de gran ciutat
allunyats del mundanal soroll. Però, i pel que fa als qui
s´han quedat al començament, a mig camí o que simplement han
fracassat? Us heu parat a pensar com pot arribar a ser de dur,
de difícil, de complicat, d´impossible, viure enmig de la
«normalitat» quotidiana dels sorollosos, i a més sense cap
possibilitat d´escapolir-se´n, condemnat a malviure cada estiu
en un infern de soroll, quan es porta la sensibilitat i tots
els seu inconvenients a flor de pell?
|
|
| |