• 
• 
• 
• 
• votar
• enviar
• imprimir

2/9/2007  ELS MOLESTOS HÀBITS DEL POBLE ESPANYOL

El soroll nacional

1. • Alguns ajuntaments miren de frenar els excessos decibèlics que se succeeixen amb total impunitat
   

Fa cosa de 20 anys em va cridar molt l'atenció un article de Domingo García Sabell sobre la tendència espanyola a cridar "en excés" i "per qualsevol cosa". L'acabo de rellegir. El culte i afable escriptor gallec --que tant trobem a faltar-- es queixa que, a Espanya, "es criden fins i tot les confidències". Que als sopars i altres concurrències tothom parla "esgargamellant-se" i al mateix temps. ¿L'explicació?
"Anem a la recerca de la sorpresa dels altres" i s'alça la veu mirant a la graderia, "esperant la tàcita ovació del públic". Som "espectaculars". La conseqüència, en opinió de García Sabell, és que a Espanya el diàleg --el diàleg autèntic-- "amb prou feines es produeix". ¿I com es pot produir, si "un jo vocifera i un altre jo li respon, i cap dels dos s'entén"? Tot això ho considera molt greu, entre altres raons perquè, quan no hi ha disposició dialogant, la deessa raó "es retira, s'amaga o fuig ben lluny, on no la pertorbin i pugui portar a terme la seva feina, la seva pacífica feina de delimitació, d'aclariment i d'entesa". Com es veu, l'escriptor estava d'acord amb el consell de Machado: "Para dialogar, / preguntad, primero; / después... escuchad".

M'HA interessat constatar que, al referir-se als excessius decibels emesos pels seus compatriotes, García Sabell utilitza tres vegades el substantiu "alarido", i una vegada "algarabía". Veus, és clar, d'origen àrab. No conec l'opinió sobre aquesta qüestió dels especialistes, però tinc la impressió que aquell idioma és ric en termes expressius de diferents varietats d'estridència vocal (ha deixat en l'espanyol, a més a més dels dos utilitzats pel nostre autor, almenys quatre més: albórbola, alboroto, alborozo i algazara). Si s'ha de jutjar pels meus conciutadans del barri madrileny de Lavapiés, l'àrab es parla alt en llocs pú- blics. ¿No deu ser que els "alaridos coreados" i "atroces alaridos" que tant ofenien García Sabell són en part un resultat més de la llarga presència musulmana a la Península?
Abans que l'escriptor gallec, ja havia comentat
Azorín, en el seu llibret Castilla (1912), el fenomen de tot aquest guirigall que ens envolta. "Moltes vegades hem pensat --es llegeix en aquesta obra-- que el grau de sensibilitat d'un poble --consegüentment, de civilització-- es pot calcular, entre altres coses, per la intolerabilitat més gran o més petita al soroll. ¿Com tenen els seus nervis de durs i reticents aquests bons espanyols que, a les seves cases de les ciutats i als hotels, toleren els més estrepitosos xivarris, els més agres i molestos sorolls: crits de venedors, estrèpit de carros carregats de ferro, tabola de porters, pianos, campanes, martells, fonògrafs?".
García Sabell, i per descomptat també Azorín, reflexionaven quan encara no havia arribat el telèfon mòbil, l'abús del qual converteix avui en infernals els viatges en tren i en autobús. Aviat serà el torn dels desplaçaments en avió, si hem de creure el que s'ha publicat recentment en els mitjans (Adéu a la tranquil.litat a bord, deia un titular recent, i a sota: Vodafone, Air France i Ryanair ultimen el servei perquè els passatgers utilitzin el mòbil durant els vols).
Acompanya la llicència per parlar alt quan es vulgui la de cometre altres excessos decibèlics amb la mateixa impunitat. Encara sort que actualment hi ha ajuntaments que estan reaccionant, sobretot, com es podia esperar, a Catalunya, on sempre s'ha sabut més de civisme que a la resta de l'Estat. Entre aquestes corporacions, el tripartit de Badalona, que, segons llegeixo en aquest mateix diari, redactarà aquest mes, seguint l'exemple de Barcelona, Mataró i l'Hospitalet, una ordenança específicament destinada a la lluita contra el soroll i altres excessos mediambientals, amb la creació d'un cos especial d'agents encarregats sobretot de perseguir els grafiters, els cotxes discoteca i les motos massa sorolloses. És a dir, de millorar en aspectes essencials --que teòricament garanteix la Constitució-- la qualitat de vida dels ciutadans. Ciutadans d'un país calorós on, a l'estiu, el més habitual és haver de dormir (o intentar dormir) amb la finestra oberta.

LA CLAU de l'èxit serà, segurament, l'eficaç presència al carrer d'aquests agents cívics. A Madrid han desaparegut absolutament les patrulles del carrer. I amb això la possibilitat, entre altres coses, que l'autoritat pugui aturar una moto massa estrepitosa o un cotxe amb la música posada a tot gas. Anarquia acústica és el que hi ha per aquests topants. I el mateix es pot dir a l'hora de recórrer al clàxon. ¿Per què no imposen els ajuntaments contundents restriccions també en aquest cas, com es fa en moltes ciutats europees? ¿O és que una vegada més Espanya ha de ser diferent, com si només aquí ningú fos capaç de modificar una mica els seus hàbits?
Mentrestant, mentre molts joves, i no tan joves, segueixen conduint després de beure, amb els lamentables resultats que tots coneixem, l'Església no deixa de carregar contra Educació per a la Ciutadania. ¡Quina rentrée ens espera! Llàstima que no estigui entre nos- altres, per apel.lar al nostre sentit comú, el mestre García Sabell, aquell savi de maneres suaus que no aguantava la cridòria incívica de tants paisans.

*Escriptor.