24/06/04

No pas per fer més soroll la festa serà més divertida

Elogi del silenci, amb permís de Noè

Pilar Rahola

Diuen que la frase és de William Hazlitt. I dic que diuen perquè en qüestions de frases famoses, hi ha un tal nivell d'apropiació involuntària, que puc arribar a explicar-ho en primera persona: quan, alguna vegada, he volgut posar l'accent en una expressió pròpia, l'he titllada de cita d'altri. I funciona! Josep Pla, per exemple, és fantàstic per atribuir-li cites que mai no va dir. En va arribar a dir tantes de reals, que l'acumulació de fictícies no només dóna categoria a la conversa, sinó que és un recurs impossible de desmentir. Qui gosaria qüestionar el gran mestre de Llofriu!, especialment ara que ja li hem perdonat les moltes culpes pàtries...
Deia, doncs, que suposo que la frase és de Hazlitt. Si més no, així ho tinc entès. I diu: "El silenci és el gran art de la conversa". Recordo, a boca de memòria, alguna altra de molt memorable, com aquella de Confuci que deia que "el silenci és un amic que mai no traeix". O Hölderlin, el meu gran poeta, delit de tantes nits de lectura: "Vaig entendre el silenci dels cels; / però mai no vaig entendre les paraules humanes". Múltiples expressions, elogis i panegírics d'un concepte, el silenci, que sempre ha tingut molt bona consideració intel·lectual -des de la poesia, fins a la filosofia-, però molt mala consideració real. De fet, gosaria dir que el silenci és, avui, un gran desconegut i fins i tot és percebut com un enemic. Òbviament, l'article el faig sota els efectes de l'horror previ que sento a la vetlla de Sant Joan, amb tot l'organisme estressat només de pensar en la follia de decibels que hauré d'aguantar aquests dies. Ja li he donat un parell de pastilles tranquil·litzants al gos, i si no fos que sóc profundament contrària a prendre res que no sigui estrictament necessari, me'n prendria jo a cabassos. Entrem en plena follia del brogit, convertit, no se sap per quin motiu (més enllà del comercial) en condició sine qua non de la tradició, tan poderós en el seu reialme que ara com ara podem assegurar que Sant Joan ha esdevingut un ostatge dels petards, més que no pas una festa. I això que és rotundament fals que formi part de la nostra tradició aquesta bogeria eixordadora, nova tant en la seva concepció com en la seva imposició. Sempre hem celebrat la festa mediterrània del solstici d'estiu amb foc i brogit, però els termes actuals no tenen res a veure amb la festa tradicional. Tanmateix, com que el material tradicional és molt modelable, a casa nostra s'acomiaden tradicions centenàries amb la mateixa alegria amb què n'incorporem de falses. Vegin, si no, per la banda sud del país, la proliferació de festes amb "toros embolats" i "toros ensogats", on mai no havien practicat aquesta salvatjada. I què me'n diuen, de la ximpleria dels Halloween o de Sant Valentí, convertida en festa de l'amor per a descrèdit del pobre Sant Jordi? Les tradicions culturals són una cosa, i les campanyes publicitàries que ens venen tradició com si ens venguessin un tàmpax, en són tota una altra. Però els funciona, per a gràcia dels venedors i desgràcia del sentit comú...
I és així, no se sap ben bé com, que, des de fa un temps, a casa no podem celebrar Sant Joan si no covertim els carrers i les places en camps d'entrenament de míssils balístics o en un festival del rei del tro, en versió postnuclear. El soroll que acumularem aquests dies, no només destruirà els timpans dels pobres animals que ens acompanyen en la vida, sinó que ens dirà molt de la nostra capacitat col·lectiva de fer el ximple. Realment és necessari? Realment té sentit aquesta militància, no en la festa, sinó en el soroll eixordador i l'espetec atronador, com a forma de gaudir d'una festa? Ho dubto. És més, crec que estem força malalts com a societat si, per a divertir-nos, necessitem envair tots els racons del nostre país amb l'orgia del decibel.
Aprofito l'avinentesa per reflexionar sobre la qüestió més globalment. El silenci, ens incomoda? Ens angunieja? Algú em deia que el silenci ens recorda la solitud i que, per tant, és un veí incòmode. No n'estic segura. Crec que la persona més sola del món pot estar rodejada de milers d'altres persones, i la literatura de la fama està plena d'aquestes immenses solituds acompanyades i sorolloses. Altrament, una persona sola pot ser la més acompanyada del món. No. No crec que sigui una quëstió de por i solitud, sinó més aviat una cultura social. Ens hem avesat de tal manera al soroll, que aquest conforma el paisatge natural de les nostres vides, fins al punt que el silenci no és un bé escàs. És un bé inexistent. I ja no el percebem com un bé, sinó com una mancança. Per això l'omplim. I així, amb lenta però efectiva precisió, el soroll va inundant fins i tot els indrets més recollits i íntims, i els envaeix per sempre.
Em perdonen un exemple una mica grotesc? Els enterraments. Si la memòria no em traeix, tinc la impressió que el lloc més solemne i silenciós que recordo de la meva infancia és l'espai de recolliment d'un dol. És cert que eren silencis trencats pels plors, o les passes silents, o altres músiques del dolor, però, fins i tot amb els sorolls adients, els enterraments eren un espai de silenci. Avui sembla que si no acompanyem el difunt amb un bon aplaudiment, no l'estimem prou. És a dir, lluny d'atorgar-li al silenci l'alta categoria de respecte i estima que tenia, sembla novament un aliat desmenjat, de poca categoría, sense solta. Per això l'hem d'omplir d'alguna cosa, música, paraula, aplaudiment...
Elogi del silenci en aquests dies de soroll. Sempre m'havien dit a casa que no per cridar més tindria més raó. Manllevo l'expressió per adequar-la al moment: no pas per fer més soroll la festa serà més divertida. Ben al contrari. Alguns cada dia odiem més Sant Joan.

Pilar Rahola. Periodista i escriptora
www.pilarrahola.com