Sobre el dret a divertir-se d'uns i el dret a descansar d'uns altres

Després de la batalla de les llaunes de cervesa

Josep Maria Huertas Claveria

Quan algú es sorpren que Ferran Mascarell hagi arribat a alcalde accidental de Barcelona jo li contesto que no té res d'estrany, que és un dels polítics municipals més brillants dels darrers temps, encara que l'interessat vulgui fer creure que ell de polític res de res. Quan vaig llegir que, en el càrrec que ha ocupat alguns dies d'aquest estiu, el d'alcalde accidental, havia fet requisar una munió de llaunes de cervesa durant la festa major de Gràcia, vaig somriure. Em va fer la impressió que era una mostra de rebequeria per un dels seus pocs fracasos, la pau social a les places, en especial a la del Sol.
Ara que han passat uns dies de la batalla de les llaunes de cervesa, paga la pena examinar un problema sempitern: el pols entre el dret a divertir-se d'uns i el dret a descansar d'uns altres. Tot nou regidor que arriba a la seu del districte de Gràcia sol fer la mateixa promesa, que acabarà amb el conflicte entre les dues parts. A la plaça del Sol onegen unes banderoles sarcàstiques sense voler-ho ser: recomanen que es respecti el descans de la gent que hi viu. No fa massa dies un veí, tip de l'escandalera pràcticament diària, va perdre els estreps i va llançar a la plaça unes pedres que, per sort, no van fer cap mal. Un dia, però, la cosa pot ser més greu.
És cert que durant el mandat de Ferran Mascarell com a regidor de Gràcia es va pactar el tancament dels bars a una hora determinada, però no ha servit de res. Nois i noies s'hi queden xerrant i cantant, beuen cervesa que els porten els moderns aiguadors del desert urbà nocturn i toquen els tambors fins que se n'atipen, cosa que sol passar cap a les 3 o les 4 de la matinada. La capacitat dissuasòria de la Guàrdia Urbana ha estat per ara més aviat minsa. De pas, els carrers dels voltants serveixen de mingitoris improvisats, en especial un garatge del carrer de Maspons que permet endinsar-se una mica en la foscor.
Montse Filomeno, que ha estat la coordinadora de Mascarell en el període 1999-2003, explicava que ja no sabia què fer si no usaven la força. Tot va seguir igual. El nou regidor d'Esquerra Republicana s'ha apressat a prometre que cercarà una solució parlant amb tothom, frase que sona a música ja coneguda. La gent hi té poca fe, en especial els graciencs que viuen el problema.
D'entrada, cal situar els fets molt racionalment. Hi ha un fet fonamental: els que s'ho passen bé amb la gresca presenten una diferència substancial: poden anar a un altre lloc a divertir-se; en canvi, els veïns no disposen d'aquest recurs, hi viuen i si no es canvien de pis ho tenen magre. Per tant, no es poden contemplar les dues parts com si fossin iguals perquè no ho són.
La solució passa per convèncer el personal partidari de passar-s'ho bé cada nit de trobar un altre lloc que, lògicament, no pot estar en un barri habitat. Solucions n'hi ha, per exemple Montjuïc o Collserola. Són dues muntanyes on trobaríem un indret escaient que caldria condicionar perquè no fos una mena d'abocador, procurant que els serveis -bar, vàters, i el que calgui- funcionin. Això no vol dir foragitar els que prefereixen Gràcia, en especial les places del Sol i de Rius i Taulet, les més afectades. Aquí caldria ratificar els horaris pactats i fer-ne fora els repatanis si no hi ha cap altre remei.
És possible que al principi hi hagi algun enfrontament, però també n'hi ha hagut en situacions més delicades (Forat de la Vergonya, casernes de Sant Andreu) i finalment l'Ajuntament ha actuat, perquè el contrari és deixar podrir-se una situació. Tancar una plaça per part de les forces de l'ordre públic no és una operació complicada. Té costos polítics, per descomptat, i sortiran les veus dels defensors de la del lleure i de la ciutat mediterrània, però no podem reduir les actuacions al decomís de les llaunes de cervesa -una actuació correcta però insuficient de l'alcalde accidental-, sinó arribar al final del problema. Gràcia no pot ser la Meca de la brutícia i del soroll permanents. El nou regidor pot reunir les parts, però sabedor que una, la que representa, fa temps i temps que suporta una situació que pocs desitjarien. Que una incorrecta lectura dels valors cívics no li impedeixi dur a terme, ara que comença, el que toca fer. No hi ha millor moment que els cent primers dies.

Josep M. Huertas Claveria. Periodista i escriptor