Cada divendres |
|
|
laMalla.net |
|
|
|
Almanac |
Avui és: |
Sant Hermenegild |
|
Tal dia com avui: |
1906 - Neix el poeta i dramaturg irlandès
Samuel Beckett |
|
Per reflexionar: |
Quan algú diu "teòricament", vol dir "realment
no". - Dave Parnas
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Molt soroll per a no res |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
El conductor que es passeja pel centre
de la ciutat, tot exhibint el tuning del seu vehicle
amb els vidres tintats i un volum de música audible a tot el
primer terç del passeig de Gràcia, es pensa que és una persona
molt important. El fet que la majoria de la gent cregui que és
simplement un imbècil, no l'afecta per res ni serveix per
modificar el volum de la seva música. No ens precipitem, però,
en convertir-lo en boc expiatori sense pensar més a fons en el
que està succeint. Per fer-ho necessitem marxar 40 quilòmetres
fora de la ciutat fins arribar a una tranquil·la urbanització
de casetes amb jardí un diumenge a les 10:00 hores.
Tranquil·la? Només mitja hora més tard han començat a sonar
les màquines tallagespa i altres variants com aquell giny que,
amb un soroll enervant, serveix exclusivament per tallar les
vores de la gespa allà on limita amb la rocalla. L'educació de
classe mitjana-alta no és suficient per evitar que a aquest
desconcert se li superposi el so d'un equip de música potent.
Per acabar, no hi ha urbanització catalana com cal sense la
seva alarma de cotxe que es dispara gairebé sempre en el
clímax de la crispació acústica. |
|
|
Canviem
d'escenari, una altra vegada. Tren de rodalies, 8:30 del
matí. No es pot seure perquè el vagó està al límit de la
seva capacitat; la gent parla alt mentre s'espitja i la
megafonia va anunciant les estacions i les
correspondències. A una situació de per si opressiva,
cal afegir-hi Carmina burana? No és tant pel
caràcter nacional-socialista d'aquesta música, que
també, però és que realment les delicioses melodies de
Rimski Korsakov causen el mateix desassossec. Fins i tot
Vivaldi irrita. Si haguéssim de definir la societat
actual amb 10 expressions precises, una d'elles hauria
de ser fil musical obligatori. La nostra vida no està
atemorida pel soroll, a la inversa, la impressió és que
tenim por del silenci.
L'omnipresència de la
música o de missatges sonors a centres comercials,
transports públics o edificis no constitueix un problema
diferent del cotxe del passeig de Gràcia o de les
màquines tallagespa. Tot té en comú la imposició d'un so
per part d'algú -individu o empresa- a la resta de les
persones. L'extensió del fenomen s'observa també per la
seva ubiqüitat. La ciutat densa ja no és l'únic indret
on es manifesta. Es pràcticament impossible escapar de
la pol·lució sonora en totes les seves variants i graus,
que són molts.
Segons estadístiques de l'OCDE,
Espanya és el país més sorollós d'Europa i el segon del
món després del Japó. No es vol buscar cap altre
explicació que la cultural. Perquè si el soroll forma
part de la cultura, no voldrem pas canviar la cultura,
que és una expressió lliure i espontània que conté
valors atemporals i innegociables? No ens enganyem: una
cosa és el soroll de la gralla en una festa popular i
una altra, ben diferent, l'expansió de la contaminació
acústica a través de l'individualisme insolidari o del
markèting.
En aquesta diferència radica el quid
de la qüestió. Hi ha sorolls que van lligats
necessàriament a activitats determinades ja siguin
lúdiques o productives. En aquelles que es produeixen de
manera quotidiana prop de zones habitades es pot actuar
de diverses maneres. Es pot tractar de mitigar el
soroll; es pot substituir el procés per un de menys
sorollós o es pot canviar l'activitat de lloc perquè no
afecti a la població. Un altre grup molt diferent el
configuren tots aquells sorolls innecessaris, és a dir,
que no són la conseqüència d'una celebració o d'una
activitat establerta, sinó que es generen simplement
perquè siguin sentits per algú amb finalitats com a
mínim dubtoses.
A mida que s'incrementa la
quantitat de decibels ho fa també en general el grau de
molèstia a la població. En aquest sentit hi ha molts
estudis que han ajudat a objectivar i categoritzar els
efectes perniciosos del soroll en la salut. Aquesta
objectivació ha estat útil en el desenvolupament de la
legislació que tracta específicament el tema del soroll.
Tot i així, hi ha un component subjectiu molt important
que no pot passar desapercebut. Partint d'una capacitat
auditiva similar, hi ha persones que tendeixen a elevar
el seu to de veu fins al punt que si l'interlocutor no
comparteix aquesta forma d'expressar-se es pot sentir
agredit. Si s'atreveix a dir-ho, pot rebre fàcilment una
resposta com "perdona, jo parlo normal". No és un
exemple hipotètic, aquest problema comunicatiu ha estat
remarcat per molts immigrants d'Amèrica Llatina en
arribar a Espanya. Aquesta situació es pot fer extensiva
a altres aspectes de l'univers sonor com la
simultaneïtat. Hi ha persones que no toleren la
concurrència de diverses fonts sonores en un mateix
moment.
La constatació d'aquest factor
subjectiu, a l'igual que succeeix amb la qüestió de les
tradicions culturals, no ha de ser un obstacle per
frenar l'establiment de normes generals sobre la
contaminació acústica. Tot al contrari, precisament la
única garantia perquè totes les sensibilitats puguin ser
respectades passa per ser ferms a l'hora de legislar.
La Unió Europea ho impulsa des de fa dues
dècades normes orientades a limitar els nivells
d'emissió sonora de màquines i vehicles i processos
industrials. L'any 1996 el Llibre Verd va suposar una
intensificació de l'estratègia de lluita contra la
contaminació acústica i l'obertura d'un fort debat sobre
les prioritats en aquest terreny. A partir d'aquest
procés arribem als anys 2000-2002 en què s'aproven tres
directives; una primera sobre harmonització de
legislacions nacionals en màquines d'ús a l'aire lliure;
una segona sobre el soroll als aeroports de la Unió i
una tercera centrada en l'avaluació i gestió del soroll
ambiental.
Segons dades de la mateixa Unió
Europea, el 20% dels ciutadans d'aquest àmbit -uns 80
milions de persones- estan exposats a nivells de soroll
considerats inacceptables pels experts. La situació és
greu si tenim en compte que el soroll causat pels
automòbils s'ha reduït en un 85% des del 1970. Això
significa que, malgrat els avenços tecnològics, que han
propiciat aquestes reduccions, en el còmput global el
soroll s'ha incrementat per tot arreu. El motiu no pot
ser altre que s'han multiplicat les fonts emissores.
L'Estat espanyol va aprovar la seva llei contra
el soroll el 2003 i Catalunya, un any abans, el 2002. La
llei catalana diu en el seu article 21 que correspon als
Ajuntaments, o altres poders locals, establir les
ordenances reguladores de les emissions acústiques. I en
l'article 27 els atribueix, igualment, la capacitat
d'inspecció. El text parla de diverses fonts emissores i
cita explícitament els ciclomotors. Més endavant, en la
seva disposició addicional cinquena, diu que el govern
de la Generalitat prendrà mesures per evitar la venda
d'estris que produeixin una elevació del nivell de
soroll. Com és possible aleshores que avui, any 2005,
les motos trucades circulin amb total impunitat pels
nostres municipis? És clar, que la tendència a la
tolerància zero cap a la qual caminen pel que fa a la
velocitat no engloba la contaminació acústica.
Definitivament el soroll és una qüestió cultural
però no en un sentit identitari o tradicional sinó de
cultura social contemporània. És cert que part de la
societat se sent molesta pel soroll però també és
veritat que una altra part el té, o bé com un factor
positiu vinculat al lleure i a un vitalisme sense
límits, o bé com un tema sobre el qual no cal exagerar
gaire perquè "som així". I si no mirem el que passa a
Barcelona amb la col·lisió continuada entre el dret a la
diversió i el dret al descans. També és cultura
contemporània en el sentit que representa la pitjor cara
d'un individualisme que no manifesta cap mena d'empatia
per la resta dels individus a no ser que visquin com a
mínim a 5,000 km de distància. Es curiós que els experts
hagin constatat que amb nivells elevats de soroll,
l'instint natural d'ajuda entre les persones tendeixi a
minvar o fins i tot a desaparèixer.
L'efectivitat de les lleis està vinculada a la
realitat social en la qual s'inscriuen. D'això no cal
concloure que les lleis són equivocades o que la
societat és inamovible sinó més aviat que cal treballar
en la divulgació per estimular la reflexió. Es lloable
que en els darrers anys s'hagin construït pantalles
acústiques, s'hagi estès l'asfalt sonoreductor o s'hagin
monitoritzat les diferents zones de les ciutats, però
les solucions tècniques són només una part. L'altra part
passa per fer entendre que només es possible exercir els
drets amb una elevada exigència sobre els deures. I
aquesta no és la situació en què vivim ara.
Article cedit per la revista digital
Sostenible. | |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Vols afegir el teu comentari a la
notícia? Agraïm
les opinions i demanem que mantinguin
l'educació i el
respecte als altres. En cas que no sigui així,
laMalla.net es
reserva el dret a esborrar-les.
| |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
portada
Medi Ambient portada
principal
| |