Llei 13/1990, de 9 de juliol, de l'acció
negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de
veïnatge
EL PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA
Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de Catalunya
ha aprovat i jo, en nom del Rei i d'acord amb el que estableix
l'article 33.2 de l'Estatut d'autonomia de
Catalunya, promulgo la següent
LLEI
Amb aquesta Llei es fa un pas més vers la reforma i la modernització
del dret immobiliari de Catalunya, i es continua el procés d'actualització
constant i de necessària expansió del nostre dret.
La regulació de les servituds en la Compilació del Dret Civil
de Catalunya, fins ara vigent, és fragmentària i està pensada
bàsicament per a una societat agrícola o rural. És,
doncs, clara la conveniència de superar aquesta normativa, ampliant-la
i tenint en compte la realitat social actual.
La Llei regula dos objectes específics: les servituds i les
relacions de veïnatge. Per a fer-ho, ha de partir d'un marc
general que fins ara no s'havia regulat mai en cap
ordenament civil de l'Estat: l'acció negatòria. Aquesta acció
permet al propietari de fer cessar totes les pertorbacions il·legítimes
del seu dret que no siguin objecte de l'acció reivindicatòria
i, alhora, constitueix la base sobre la qual s'edifica la resta
de la Llei. Sense aquesta acció, continuaríem tenint una regulació
fragmentària i antiquada.
S'introdueixen també algunes normes en matèria d'immissions.
En aquest punt, el principi és establir un règim de dret privat
de tutela del particular, a més del que pot tenir dins el dret
públic.
En matèria de servituds predials, la Llei es proposa de configurar-les
i adequar-les en funció d'una societat urbana i de serveis:
a) redefinint-ne el tipus i condicionant-ne l'existència a la
prestació d'un avantatge per a la finca dominant.
b) exigint la mínima incomoditat o lesió per a la finca servent.
S'admet, també, la servitud de propietari i es coordina la regulació
de les vicissituds civils i hipotecàries d'aquesta. Es disposa
la servitud de pas de manera que, a més de la seva funció pròpia,
que és donar pas al veí que no té sortida a la via pública pel
seu propi predi, es relacioni amb les servituds de fer discórrer
conduccions de tota mena.
La Llei estableix després el règim de la mitgeria, amb caràcter
normalment dispositiu i buscant coordinar la normativa civil
amb el Dret urbanístic.
Se suprimeix la mitgeria forçosa llevat del cas de les parets
de tanca d'horts, patis i jardins. Fins ara, en matèria d'edificacions
un propietari podia imposar la mitgeria a l'altre; a partir
d'ara ho haurà de pactar. Naturalment, la Llei respecta les
mitgeries ja existents.
La Llei té en compte, a més, les relacions de veïnatge. En aquest
punt el principi general és de considerar que la primera regla
entre veïns ha de ser la que ells mateixos estableixin en un
pacte.
Finalment, la Llei regula aspectes molt concrets d'aquesta part
del dret immobiliari i estableix que l'existència de signe aparent
de servitud entre dues finques no es considera títol suficient
perquè la servitud continuï. Conserva la prohibició de modificar
el curs natural de l'aigua en perjudici de tercers. Reforma
lleugerament el règim establert per la Compilació del Dret Civil
de Catalunya en matèria de llums i vistes i distàncies entre
plantacions, amb un petit augment de les separacions fins ara
practicades.
Capítol 1 De l'acció negatòria i les immissions
Article 1
—1 El propietari d'un immoble té acció per a fer cessar les
pertorbacions il·legítimes del seu dret que no consisteixin
en la privació o el reteniment indeguts de la possessió.
Igualment en té per a exigir l'abstenció de pertorbacions futures
i previsibles d'aquest mateix gènere.
—2 No pertoca l'acció:
a) Si els fets actuals que es pretenen fer cessar o els futurs
que es pretenen evitar no perjudiquen l'interès del propietari
en la seva propietat.
b) Si, per disposició de la Llei o per negoci jurídic, el propietari
ha de suportar la pertorbació.
Article 2
—1 L'acció negatòria té per objecte la protecció de la llibertat
del domini dels immobles i el restabliment de la cosa a l'estat
anterior a una pertorbació jurídica o material.
—2 En l'exercici de l'acció negatòria, a més de la cessació
de la pertorbació, hom pot reclamar la indemnització corresponent
pels danys i perjudicis produïts.
—3 En l'exercici de l'acció negatòria, no cal que l'actor provi
la il·legitimitat de la pertorbació.
—4 L'acció negatòria és incompatible amb la reivindicatòria.
—5 L'acció negatòria prescriu als cinc anys, comptadors a partir
que el propietari tingui coneixement de la pertorbació il·legítima.
Article 3
—1 Les immissions produïdes per actes il·legítims del veí que
causen danys a l'immoble són prohibides, i generen responsabilitat
pel dany causat. El propietari de l'immoble
que és afectat per una immissió dolosa o culposa té acció negatòria
per a fer-la cessar i té dret a rebre la indemnització corresponent
pels danys causats.
—2 Tot propietari ha de tolerar les immissions provinents d'una
finca veïna, si aquestes són innòcues o si causen perjudicis
no substancials.
—3 Igualment, ha de tolerar les immissions que produeixin perjudicis
substancials si són conseqüència de l'ús normal del predi veí,
segons el costum local, i si la cessació
comporta una despesa desproporcionada econòmicament. Tanmateix,
pot adoptar les mesures procedents per tal d'atenuar els danys
a càrrec del propietari veí.
—4 En aquest cas, el propietari afectat té dret a la indemnització
pels danys produïts en el passat i a una compensació econòmica,
fixada de comú acord o judicialment, pels que es puguin produir
en el futur si aquestes immissions afecten exageradament el
producte del predi o l'ús normal d'aquest, segons el costum
local.
—5 Les immissions substancials provinents d'instal·lacions autoritzades
administrativament només faculten el propietari veí afectat
per a sol·licitar l'adopció de les mesures tècnicament possibles
i econòmicament raonables per a evitar les conseqüències danyoses.
Si d'aquesta manera les conseqüències no es poden evitar, el
propietari pot reclamar la indemnització corresponent pels danys
i perjudicis que sofreixi.
—6 Cap propietari no és obligat a tolerar immissions dirigides
especialment o artificialment vers la seva propietat.
Capítol 2 Servituds
Secció 1 Disposicions generals
Article 4
—1 La servitud és un dret real que grava parcialment un immoble
en benefici d'un altre. L'immoble a favor del qual està constituïda
la servitud es diu predi dominant, i el
que la pateix, predi servent.
—2 El titular del predi dominant pot utilitzar el servent en
la mesura determinada pel títol constitutiu o en la llei.
—3 El titular del predi servent no pot realitzar els actes ni
exercir els drets per als quals estaria legitimat si no existia
la servitud.
Article 5
—1 El titular del predi dominant té acció real per a mantenir
i restituir l'exercici de la servitud establerta per la utilitat
del seu predi contra el titular del predi servent que s'hi oposi.
—2 L'actor ha de provar l'existència de la servitud i la lesió
causada a aquest dret.
—3 L'acció confessòria prescriu als trenta anys comptats des
de l'acte obstatiu.
Article 6
Les servituds es constitueixen per títol, per usucapió i per
disposició de la llei.
Article 7
L'existència d'un signe aparent de servitud entre dues finques
pertanyents a un únic propietari no es considera, si se'n transmet
una, títol suficient perquè la servitud
continuï si en l'acte d'alienació no es disposa així.
Article 8
La servitud es constitueix per a utilitat exclusiva del predi
dominant i no s'estén més enllà del que cal per a assolir-la.
Article 9
—1 La servitud s'exerceix de la manera més adequada per a obtenir
la utilitat del predi dominant, i, alhora, de la manera menys
incòmoda i lesiva per al predi servent.
—2 El titular del predi servent té dret a la indemnització corresponent
pels danys i perjudicis causats per l'ús de la servitud, de
conformitat amb aquesta Llei, que no siguin
conseqüència necessària del seu exercici.
Article 10
—1 El propietari del predi dominant pot fer en el predi servent
les obres i els treballs necessaris per a l'ús i la conservació
de la servitud, conformement al que disposa
l'article 9.
—2 Correspon al propietari del predi dominant el pagament de
les despeses d'establiment i manteniment de les instal·lacions
necessàries per a l'ús de la servitud.
—3 Nogensmenys, si la instal·lació serveix també per a la utilitat
del propietari del predi servent, aquest hi ha de contribuir
proporcionalment.
—4 El propietari del predi servent no pot fer cap obra que perjudiqui
o dificulti l'exercici de la servitud.
—5 El que disposen els apartats 1, 2, 3 i 4 és sens perjudici
de pacte entre els interessats.
Article 11
L'adquisició de les servituds per usucapió té lloc mitjançant
la possessió, pública, pacífica i ininterrompuda, en concepte
de titular del dret de servitud, per un període de trenta anys.
Article 12
Si, per raó de lloc assignat primerament o de la manera establerta
per a l'ús de la servitud, l'exercici d'aquesta esdevé excessivament
carregós o incòmode per al propietari del predi servent o li
impedeix la realització d'obres, reparacions o millores, aquest
pot exigir, a càrrec seu, les modificacions que cregui convenients,
sempre que siguin les adequades perquè no disminueixi el valor
de la servitud ni en perjudiqui l'ús.
Article 13
Les servituds s'extingeixen:
a) Pel no-ús durant trenta anys.
b) Per l'arribada del terme, en les temporals, o pel compliment
de la condició, en les condicionals.
c) Per renúncia del titular del predi dominant.
d) Per redempció convinguda entre els titulars dels predis dominants
i servents.
Article 14
—1 Si l'exercici de la servitud esdevé impossible, el titular
del predi servent en pot exigir l'extinció.
—2 La impossibilitat d'exigir la servitud es determina en funció
de la naturalesa de la servitud a la qual afecta, però en cap
cas no es té en compte la que dura menys d'un
any complet.
—3 El titular del predi que fou dominant té dret a reclamar
al titular del que fou servent el restabliment, sense indemnització,
de la servitud si, abans de transcórrer el temps necessari per
a la prescripció, les circumstàncies dels predis dominant i
servent en permeten novament l'exercici.
Article 15
—1 La servitud de llums consistent en la lluerna, o sia, el
buit que mesura una amplària constant en el parament extern
de 12 cm i una alçària mínima de 45 cm i màxima de 70 cm, i
la de degotís o desguàs adquirides per usucapió s'extingeixen
si, per voluntat de l'amo del predi dominant, hom en fa desaparèixer
el signe exterior, finestra, canal o
conducció, mitjançant el qual s'exercia.
—2 En el cas que les dites servituds hagin estat constituïdes
per títol, només s'extingeixen per no-ús durant trenta anys.
Article 16
—1 La divisió del predi dominant no extingeix la servitud, però
tampoc no en pot fer més carregós l'exercici.
—2 Si la servitud només és útil per a alguna de les finques
que resulten de la divisió, el titular o els titulars del predi
servent en poden exigir l'extinció respecte a les altres.
—3 En cas de divisió o segregació, els titulars de la finca
o finques resultants que no tenen cap utilitat per al predi
dominant poden exigir l'extinció de la servitud respecte
d'aquelles finques.
Article 17
La servitud no s'extingeix pel sol fet que s'arribin a reunir
en una sola persona les propietats dels predis dominant i servent,
però l'interessat pot manifestar la seva voluntat d'extingir-la
i d'obtenir-ne la cancel·lació registral.
Secció 2 Servituds forçoses
Article 18
—1 El propietari d'una finca que, per a utilitzar-la com cal,
necessita una sortida a un camí públic, la pot exigir als seus
veïns amb l'acord previ d'una indemnització pels
perjudicis causats.
—2 L'amplada i les característiques del pas s'han de fixar per
les necessitats del conreu o la utilització normal del predi
dominant.
—3 La indemnització ha de consistir en el preu del terreny afectat,
llevat que l'utilitzi també el propietari del predi servent;
en aquest cas, la indemnització s'ha de
reduir proporcionalment a la utilització respectiva prevista.
—4 El pas s'ha de donar pel punt menys perjudicial o incòmode
per als immobles gravats i, alhora, més beneficiós per al predi
dominant.
Article 19
El titular del predi servent pot exigir l'extinció d'aquestes
servituds si la sortida a la via pública és inutilitzada per
un acte arbitrari del titular del predi dominant; aquest, però,
pot reclamar el restabliment de la servitud tornant a pagar
la indemnització corresponent.
Article 20
Si, com a conseqüència d'un acte de disposició sobre una o més
parts d'una finca, en resulta alguna part sense sortida, els
titulars de les que en tenen han de concedir
pas a la part sense sortida.
Article 21
—1 La servitud de pas és accessòria de les servituds principals
d'aqüeducte, de sèquia, de pastures, de llenyes i de la de xarxes
aèries i conduccions superficials i
subterrànies a què es refereix l'article 22.
—2 També és accessòria per a fer les instal·lacions necessàries
per a establir una servitud i per a realitzar-hi els treballs
de reparació i conservació.
Article 22
—1 El propietari d'un immoble ha de permetre, a canvi de la
indemnització corresponent, la instal·lació, a través de la
seva finca i en benefici d'una altra, de xarxes aèries i de
conduccions superficials i subterrànies si la connexió a les
conduccions públiques no es pot fer per un altre lloc sense
despeses desproporcionades i si els perjudicis ocasionats no
són substancials.
—2 Si l'interessat necessita només connectar el seu predi a
la conducció que discorre pel predi veí, té dret a fer-ho si
paga les despeses de la connexió i la part proporcional
de la que al principi va pagar el propietari afectat.
—3 L'amo del predi pel qual ha de discórrer la conducció pot
exigir que aquesta es faci de manera que ell també se'n pugui
servir; en aquest cas, ha de contribuir proporcionalment a les
despeses produïdes per la connexió.
—4 Els interessats han de contribuir al manteniment de la instal·lació
proporcionalment a l'ús que en fan.
—5 En cas que les instal·lacions a què fan referència els apartats
1, 2, 3 i 4 produeixin perjudicis, el beneficiat per la servitud
els ha d'indemnitzar.
Article 23
—1 La servitud forçosa d'aqüeducte permet al propietari del
predi dominant conduir-hi aigua a través del predi servent.
—2 Aquesta servitud atribueix al propietari del predi dominant
les facultats especificades en la llei i en el títol constitutiu
i, en tot cas, les següents:
a) Construir sèquia, mantenir-la i netejar-la de fang i altres
residus i deixar-los al marge.
b) Fer reparacions i millores que no facin més carregosa la
servitud i no perjudiquin el predi servent.
—3 El titular del predi dominant és responsable dels perjudicis
causats per immissions, filtracions i altres defectes de construcció.
Article 24
—1 Les servituds forçoses a què es refereixen els articles 18
i següents fins al 22 s'han de regular, en allò que no determina
en el títol constitutiu, pel que estableixen les
normes per a les servituds voluntàries contingudes en els articles
8 i següents fins al 17, que els siguin aplicables.
—2 La servitud forçosa d'aqüeducte s'ha de regir per la legislació
d'aigües.
Secció 3 Servituds de llums i vistes
Article 25
—1 La servitud voluntària de llums permet rebre la llum que
entra pel predi servent i passa al predi dominant.
—2 La servitud voluntària de vistes comprèn la de llums i permet
d'obrir finestres.
Article 26
—1 Si un predi té constituïda a favor seu una servitud de llums
i vistes, l'amo del predi servent que vulgui edificar ha de
deixar davant de l'obertura l'androna a què es
refereix l'article 40, llevat que el títol constitutiu estableixi
una altra cosa; pot, però, obrir finestres que rebin la llum
per la dita androna.
—2 Si la servitud és solament de llums, l'amo del predi servent
pot, també, edificar dins l'espai de l'androna fins fins al
caire inferior de l'obertura que dóna llum.
Capítol 3 Mitgeria de càrrega
Article 27
És paret mitgera de càrrega la que s'aixeca en el límit de dues
o més finques amb la finalitat de servir d'element sustentador
de les edificacions o d'altres obres de
construcció que s'hi facin.
Article 28
Els propietaris confrontats poden acordar d'establir la mitgeria
i construir la paret mitgera sempre que disposin de l'autorització
administrativa corresponent per a
construir tots dos predis fins al límit comú.
Article 29
—1 La paret mitgera ha d'ésser del tipus adequat, ha de tenir
els fonaments, el gruix i l'alçària pertinents, en relació amb
els projectes o la finalitat de les edificacions pactades, i
ha de tenir l'aparença de mur exterior o de façana, segons que
exigeix la normativa urbanística.
—2 A manca de previsions específiques en el pacte constitutiu,
les característiques de construcció de la paret mitgera han
d'ésser les usuals en el lloc i d'acord amb l'obra que s'ha
d'edificar, segons les regles de l'art en el moment de la construcció.
El propietari que construeix primer la paret mitgera ho ha de
fer d'acord amb les seves necessitats. Aquesta paret ha de tenir
el gruix corresponent, la meitat en el terreny propi i l'altra
meitat en el del veí o els veïns interessats.
Article 30
—1 Hom no pot carregar damunt la paret mitgera que el veí ha
edificat sense haver pagat la part del cost fixada en el pacte
constitutiu de la mitgeria.
—2 Els interessats, llevat de pacte en contra, poden sol·licitar
al jutge la rectificació de les quantitats que cal pagar tenint
en compte la naturalesa, l'antiguitat, l'estat de conservació
i les condicions d'obra de la paret mitgera.
—3 En el cas d'exercir la facultat consignada en l'apartat 2,
l a tramitació del procediment no impedeix que, mentrestant,
el veí que ha pagat la quantitat pactada pugui carregar damunt
la paret mitgera.
Article 31
—1 Fins al moment en què el veí faci la càrrega, les despeses
de construcció i conservació de la paret mitgera són a càrrec
del propietari que l'ha aixecada.
—2 A partir d'aquell moment, cada propietari hi ha de contribuir
en la proporció pactada o, si no s'ha pactat, en proporció a
l'ús que en fa.
—3 Si una construcció carregada damunt la paret mitgera és enderrocada,
el qui ho faci l'ha de deixar en l'estat l'estat adequat per
a la utilització futura i amb l'aparença de mur exterior o de
façana que correspongui, d'acord amb la seva configuració originària.
—4 Tot el que disposen els apartats 1, 2 i 3, és sens perjudici
del que s'hagi pactat.
Article 32
El veí que construeix sense fer ús de la paret mitgera ha de
pagar la part del cost que li hauria correspost segons el que
s'ha pactat i d'acord amb el que estableix l'article
30. A més, ha de prendre les mesures de construcció adequades
per a evitar perjudicis al propietari que l'ha aixecada. Si
es produeixen aquests perjudicis, resta obligat a indemnitzar-lo.
Article 33
—1 El propietari que primerament ha aixecat i ha pagat la paret
mitgera pot enderrocar-la en qualsevol moment anterior a l'inici
de les obres de construcció de l'edifici que ha de carregar
al damunt.
—2 L'enderroc només es pot dur a terme si el veí no ha pagat
la part del cost que li correspon i si, un cop notificada fefaentment
al veí la intenció d'enderrocar-la, aquest, dins el termini
de trenta dies, no s'hi oposa pagant o consignant el pagament
d'aquella part de cost.
Capítol 4 Relacions de veïnatge
Article 34
—1 La mitgeria és forçosa en les parets de tanca de patis, d'horts,
de jardins i de solars fins a l'alçària mínima de dos metres.
—2 El sòl de la tanca divisòria és mitger, però el veí no té
l'obligació de contribuir a la meitat de les despeses de construcció
i de manteniment de la paret fins que de la
seva banda hi edifiqui o tanqui la finca.
—3 La paret de tanca entre dos predis es presumeix sempre mitgera.
Article 35
Entre predis separats per una tanca, cap titular no pot mantenir
un arbre o un element de construcció que, per la proximitat
a aquella, n'inutilitzi la funció de facilitar l'accés al predi
veí.
Article 36
El propietari pot construir una paret i acostar-la o adossar-la
de llarg o de través a la paret veïna, sense menyscabar-la i
amb l'obligació de respectar les servituds existents.
Article 37
—1 L'amo del predi inferior és obligat a rebre les aigües pluvials
que arriben naturalment del predi superior, però el propietari
d'aquest no pot posar obstacles al curs de l'aigua ni alterar-ne
el règim i fer-lo més carregós.
—2 Si en una finca hi ha obres de defensa contra l'aigua, l'amo
del predi superior està obligat a permetre que el propietari
del predi inferior faci les obres de reparació que siguin necessàries.
Article 38
Hom presumeix que els marges o les ribes entre predis veïns,
com també les parets que, si escau, els revesteixin, són propietat
del titular del predi superior.
Article 39
Ningú no pot obrir cap pou a una distància menor de 60 cm d'una
paret mitgera o del límit amb el predi veí. En tot cas, resta
sempre salvat el que disposa la legislació sobre
aigües.
Article 40
—1 Ningú no pot tenir vistes ni llums sobre el predi veí ni
obrir cap finestra o construir cap voladís ni, tampoc, en la
paret pròpia que confronti amb la del veí, si no té constituïda
una servitud a favor seu, sense deixar en el terreny propi una
androna de l'amplada fixada per les ordinacions o pels costums
locals o, a manca d'aquests,
d'un metre en quadre, almenys, comptat des de la paret o des
de la línia més sortida si hi havia voladís.
—2 Hom no pot obrir tampoc cap finestra en una paret contigua
a la del veí o que hi formi angle de seixanta graus si no és
a una distància mínima d'un metre i mig comptat des de la línia
d'unió d'ambdues parets.
Article 41
—1 Sens perjudici del que disposa l'article 35, el propietari
que planti arbusts o arbres entre predis destinats a plantació
o cultiu ho ha de fer a una distància mínima d'un metre o de
dos metres, respectivament, de la línia de partió.
—2 L'acció per a exigir l'arrencament dels arbres o arbusts
plantats en contravenció del que disposa l'apartat 1 prescriu
als deu anys.
—3 En matèria de plantació forestal, hom s'ha d'atenir a allò
que disposa la legislació especial.
Disposició Derogatòria
Es deroguen l'article 343 i els articles 283 i següents fins
al 295, que constitueixen el Títol Tercer, de la Compilació
del Dret Civil de Catalunya i totes les altres disposicions
que s'oposen a aquesta Llei.
Disposicions transitòries
Primera
Les parets de càrrega que, segons el règim anterior a aquesta
Llei, són mitgeres es continuen regint per la legislació anterior
mentre es conservin, encara que no s'hagi fet ús del dret de
càrrega, fins a complir trenta anys a partir de l'entrada en
vigor d'aquesta Llei.
Segona
El que disposen els dos primers apartats de l'article 41 no
s'ha d'aplicar a les plantacions ja existents al moment de l'entrada
en vigor de la Llei.
Per tant, ordeno que tots els ciutadans als quals sigui d'aplicació
aquesta Llei cooperin al seu compliment i que els tribunals
i les autoritats als quals pertoqui la facin complir.
Palau de la Generalitat, 9 de juliol de 1990
Jordi Pujol
President de la Generalitat de Catalunya
Agustí M. Bassols i Parés
Conseller de Justícia